Al bell mig del món

 

Hui fa deu anys que vaig voler començar un blog. Era una època pareguda a l'actual, però diferent alhora. El 2010 m'interessaven molt les TIC, pareixia que tot canviava de manera imminent: abandonàvem un món i anàvem cap a un altre que no sabíem ben bé com seria. Això sí, tindre la motxilla ben carregada de ferramentes digitals, pareixia que seria indispensable: wikispaces, google, pps, pdf... Feia cursos i cursos de formació que no em servien per a res, perquè als pocs mesos apareixia una ferramenta nova, més atractiva, que no coneixia i que havia de conéixer. Tot el temps dedicat a aprendre, l’havia d’emprar a desaprendre.

És aquesta sensació la que em va fer imaginar-me a mi mateixa enmig d'un pont. Un pont d'eixos que tots sabem com són gràcies a un dels nostres agents educadors, la televisió. No sé si mai heu estat físicament en un com el que us descriuré, jo no, però us assegure que puc fer-ho en detall. És un pont de fusta, ample però amb fustes antigues, que tenen un aspecte desgastat, però robust. A banda i banda, té dues cordes, gruixudes, d’eixes que piquen a les mans quan les toques. Camines amb les mans a les cordes que fan de passamans, que es nuguen a dos pals a una banda i a dos, a l’altra. Pots caminar-hi, però això no lleva que tingues una sensació de vertigen i de lleuger mareig a cada passa que fas.

Allà em veia fa deu anys, allà al mig. Sola. Deixava enrere el món dels pares, que s'assemblava molt al dels avis. Un món de certeses, d’idees fermes, de valors i  tradicions que ens van fer créixer no sempre cap on volíem, però sí que donava una escalforeta reconfortant que donen les coses que es fan perquè s’han fet tota la vida. Les fotografies dels calaixos de l’aparador passen del blanc i negre al color, encara que els rituals familiars immortalitzats són els mateixos. Voldria tornar-hi i viure en eixe món, però el vent i el temps m'empaitaven cap avant. He de ser-hi, al pont, al bell mig del pont, on sols se’m permet ser espectadora d’un passat que no se’m permet viure. Lluny crec ataüllar el final, per això i perquè no puc fer res més que no siga continuar, hi avance.

Són deu els anys que han passat des d’açò que us conte i m’adone que allò no era el final. Continue sense haver-hi arribat. Quan penses que el viatge s'acaba, que ja hi arribes, has de buidar la motxilla i llançar tot allò que pensaves que seria el “kit” bàsic de supervivència per al nou món. T’adones que cal omplir-la d'objectes estranys, que fins fa ben poc no havies dit mai (la mascareta, la màsquera, la carasseta?); ja sabeu, allò que no dius, perquè no existeix.

Hui sé que no em trobe al bell mig  del pont, em trobe al bell mig del món. En deu anys he aprés que no coneixeré mai el final d'aquesta travessia. I també sé que em vaig equivocar de motxilla. Cal pensar bé què he de posar en altres dos motxilles, en les dels meus fills, perquè ara sí que n'estic segura: ells sí que arribaran al final de pont.