Benvolgut docent: T'estàs enganyant

 

Duc impartint classes en secundària 16 anys, 2 anys en una EOI, 2 cursos en una universitat i ara treballe d'assessora tècnica docent en CEIP de sis comarques.  Per les meues classes han passat alumnes que han aconseguit ser directius d'empreses i altres que ja ho eren, perquè eren més majors que jo quan els impartia classe. La gran majoria s'han guanyat un lloc en la societat gràcies a la formació i a l'esforç, al seu.

Com veieu no tinc una dilatada experiència en el que alguns consideren que és l'elit de l'educació, la universitat. He aprés, això sí, que l'elit és l'educació infantil. Començaré parlant-vos, doncs, de la meua etapa com a universitària, que va començar el curs 1998/1999. Era Filologia Catalana, aleshores organitzada segons l'anomenat pla antic en 4 cursos. Érem tan pocs estudiants que era impossible no saber-nos els noms de tots. L'aula no sempre estava plena, ja que molts estudiants venien puntuals a les 8, però es quedaven a la cantina de la facultat i allà passaven els matins. Quan em faltava un curs  per acabar la carrera, canviaren el pla universitari de 4 a 5 anys i sols dos de la meua promoció la vam fer en 4. La resta en 5 o 6, d'altres abandonaren i uns pocs sé que ara l'han représ (molt bé, companys!).

L'actitud d'alguns professors no convidava a anar a les tutories. Quan anàvem a parlar amb algun, trobaves que tenia una actitud distant que intimidava els universitaris joves i inexperts que érem. No recorde haver estudiat més que els dies abans d'anar a una tutoria. La por a fer preguntes no pertinents o a no saber trobar la solució a un problema obvi eren sentiments ben habituals. Potser per això no acostumàvem a anar-hi massa. Ara bé, he de dir que en eixir del despatx del doctor o doctora veies que no passava res, que eren diferents a aquells mestres dels 80 que van tindre a les escoles. Eren molt més propers del que pensaves.

Les assignatures eren dures (bé, algunes, no totes), no obstant això, com que ja estudiàvem el que més ens agradava ho féiem de grat i sí, els exàmens de vegades duraven hores. Era impossible estudiar tot allò en menys de deu dies. Les revisions dels exàmens eren complexes i angoixants, sobretot quan estaves entre el 4 i el 5. 

Tot l'anterior és tan sols el meu passat, una experiència entre tantes que òbviament no es pot generalitzar. Hui soc docent i em dedique a aprendre, més que no a ensenyar. M'explique a continuació.

Els grups a l'EOI són d'uns 30 alumnes, dels quals rarament ve a classe més d'un 75% perquè és gent que treballa per a pagar-se els estudis, per ajudar els pares, gent que té cura de fills o de persones majors o gent que té torns demencials (com d'afortunada em sent pel meu treball!). Els que venen a classe, ho fan majoritàriament amb un portàtil i/o telèfon mòbil, per la qual cosa aprofitem per a treballar amb la tecnologia a l'aula. L'emprem sense cap tipus de complex, ni remordiment durant les hores de classe. Les cares dels alumnes em miren per no perdre's quines són les instruccions que han de fer amb les pantalles. No tots són nadius digitals, per això també els ensenye continguts bàsics, com pot ser on trobar el punt volat en un teclat. És estrany que algú no pregunte i que puguem començar la tasca puntuals, per més que se'ls diu que tinguen paciència i que a poc a poc aprendran tot el que volen saber. Quinze minuts abans que acabe la classe, hi ha alumnes que se n'han d'anar perquè el cap no entén que arribe tard per culpa d'una classe; perquè el bus no espera; altres perquè ixen els nens de l'escola i han de recollir-los i estan desitjosos d'eixir i retrobar-se amb les criatures. Quan et preocupes per saber per què se'n van, entens que sempre hi ha un motiu justificat al darrere.

Cada vegada em distancie més d'aquells professors d'institut dels 90 que la inexperiència t'oferia com a espill quan començaves a ensenyar. Sovint he de callar i això que reconec que m'encanta explicar, perquè els alumnes volen intervindre a classe i em fa vergonya manar callar persones constantment. He emparellat gent perquè es parlen entre ells i es coneguen perquè havia detectat que tenien punts en comú, d'altres han fet quedades fora de l'aula per a fer visites culturals i m'he quedat més d'un dia a classe més temps del que pertoca per tal de poder atendre qui ho necessitara. Fins i tot a la cantina he tingut converses amb alguns que han anat més enllà dels continguts curriculars: sobre el treball, la vida, la pandèmia...

Soc conscient que soc una docent. I no vull competir amb les xarxes socials ni amb el vast imperi d'internet. Evidentment soc més avorrida que un vídeo d'influencers de Tiktok. Com a docent, però, puc (i dec) oferir moltes coses que les xarxes i internet no poden.

El panorama educatiu actual ha canviat, igual com ho ha fet el món, els vehicles i la música. Per això esmentaré algunes mesures que crec que s'han pres per a adaptar-nos-hi:  

• El nivell de les assignatures no ha disminuït. Ara s'imparteixen més assignatures que abans, amb menys càrrega de continguts memorístics, però amb la necessitat de demostrar l'adquisició de més competències. La meua iaia tenia una parada al mercat quan jo era menuda i era capaç de saber a qui li podia fiar i a qui no, sumava de cap tota la compra que feien les clientes i sabia a l'instant l'abadejo salat i les galletes que portava venuts eixa setmana. Si hui haguérem heretat la parada, hauríem necessitat saber el mateix que ella sabia? És més fàcil ara dur un negoci? Ara calen moltes més competències que abans, no en tinc dubte.

• Els docents ara fem exàmens parcials, tal i com estableix l'avaluació contínua. Jugar-s'ho tot a un examen en una assignatura? De veres que algú s'ho planteja? A més, no oblidem que el propòsit de l'educació és facilitar l'aprenetatge i no dificultar-lo ni penalitzar el que no hi arriba. Els docents no cobrem en funció de si aprovem o suspenem. Tant quan fem una cosa o l'altra, el que tractem de fer és complir correctament la feina. 

•  El nivell dels treballs i de les presentacions dels alumnes no té res a veure amb els que nosaltres féiem amb una cartolina amb retalls enganxats. A les vesprades anàvem a la biblioteca, tréiem les enciclopèdies o llibres de continguts i anàvem a fotocopiar les pàgines que necessitàvem, per a després copiar-les o retallar-les i enganxar-les en un mural. I de les exposicions orals millor no en parlem, perquè directament no en féiem. Ara per sort els joves ja no han de fer aquests viatges a una copisteria (quant de temps que perdíem!) i com que veuen youtubers i tiktokers són capaços de parlar en públic amb fluidesa i una convicció envejable. A més a més, són capaços d'editar vídeos amb un nivell altíssim.

D'aquesta manera, els alumnes aproven o suspenen, però els donem l'oportunitat de mostrar el que saben fer i pense que són feliços perquè se'ls valora, el sistema s'ha adequat al seu món i no al nostre, que és el que pertoca. I nosaltres? Doncs intentem aprendre de la nova realitat a dins les aules i a fora.

Els docents no ens dediquem a enganyar a ningú. Estudiants i professors vivim en el mateix món, al qual els docents intentem adaptar-nos perquè per a algunes coses no estàvem preparats. Per això, no són millors els docents que volen seguir vivint en una bombolla, en un recer de nostàlgia presidit per allò de "cualquier tiempo pasado fue mejor". 

Seguim.

1. Les habilitats bàsiques indipensables en estudis superiors? Dependrà de quins estudis i no necessàriament cal que siguen "superiors". Tot estudi requereix un tipus de capacitats diferents. Com a docent de llengua, reconec la capacitat d'expressió limitada de periodistes, de polítics, de persones de prestigi. És una realitat que en la premsa, en els llibres i en els mitjans domina la pobresa de vocabulari i d'estructures lingüístiques. I després, ai las!, ens queixem que els alumnes no tenen vocabulari i s'expressen de manera simple. No és gens fàcil millorar el llenguatge si en una societat no s'ofereixen productes de qualitat que puguen esdevenir models.
2. Quan un alumne copia un treball d'internet, el que no ha entés res és el professor, ja que viu alié a l'allau d'informació que hi ha a la xarxa i no ha sabut plantejar una tasca competencial. És cert que a alguns els agrada fer de detectius i entren en èxtasi quan troben la font del treball copiat. D'altres, s'adonen que no havien plantejat bé el treball i busquen ferramentes per a redissenyar les tasques i així evitar que els alumnes copien.
   
3.  Si eres docent i en una exposició un alumne demostra que no sap exposar o que no té suficients recursos tècnics o lingüístics, el cites per a una tutoria per tal de poder ajudar-lo i orientar-lo perquè no li torne a ocórrer? Supose que almenys sí, que li ho dius perquè puga millorar-ho abans de la prova final o de la prova que sí que compta per a la nota. 
   
4. I si un alumne demostra que no controla els aspectes extralingüístics (balbuceja, s'encorba, no fixa la mirada, no trau una o les dues mans de les butxaques)? El cites també a una tutoria? L'orientes perquè millore açò que no fa bé, veritat? Perquè això és l'avaluació formativa. Si no ajudem l'alumne dient-li què fa malament, no pot millorar. I si tens un alumne que ve a una exposició amb vestit de festa o corbata? Es mereix més nota? El tindràs millor considerat? El respecte hui dia és una altra cosa, sortosament.
   
5. Ningú es recorda dels dictats en secundària, perquè hem avançat en l'ensenyament lingüístic. Ara es treballa la mediació i l'oralitat que mai abans s'havien treballat de manera tan planificada; també l'escriptura i la lectura, com sempre. I tot ho fem amb TIL i TILC, que són metodologies que han ajudat a avançar en el tractament de les llengües i en l'aprenentatge significatiu i racional. I parlar o no parlar espanyol o valencià ja sabeu que no és un problema a les nosltres aules. Tot alumne sempre tindrà un seient, siga del país creador de Tiktok o de qualsevol altre.
   
6. Un docent actual haguera superat les assignatures hui dia? Us imagineu el vostre jo cursant totes les assignatures i fent tot el que els manem ara? En el meu cas, crec que la tecnologia em llevaria la son. I no dic que abans fora més fàcil, no, de la meua promoció de l'escola (28 n'érem) sols tres vam anar a la universitat. Comparar dos sistemes educatius que pertanyen a dos èpoques diferents no té cap sentit.
   
7. El nivell d'anglés de molts dels docents actuals és producte d'un ensenyament molt deficient en temps de l'EGB i principis de la LOGSE. Ho sabem i s'hi ha posat remei. Hui dia les classes d'idiomes estrangers també són molt més comunicatives, hi ha auxiliars de conversa i la possibilitat de viatjar a altres països per a millorar l'idioma.
   
8. El lideratge, la resilència i el treball en grup cooperatiu són termes amb què els docents actuals no hem crescut. Ara es demostren com a necessaris, per això el sistema eduactiu es preocupa per treballar-los i donar-los més importància que saber de memòria els reis gots.
   
9. I si eres jove i estàs pendent de les xarxes socials, que sàpigues que eres normal. Molts quan érem joves no ho estàvem, perquè no existien.
   

Aquests punts són sols el cim de l'iceberg. Una gran part del professorat no estem farts de formar-nos en tècniques docents, perquè sabem que és part del nostre treball. Ens cal fer-ho per a motivar l'alumnat i per a motivar-nos. Si tu, docent, no tens interés, ningú podrem tindre'l per tu. Poden fer-te creure que eres un docent que val, encara que sapiguem que és mentida. Hui més que mai confiem en l'educació i en els futurs professionals de Medicina o d'Enginyeria de camins, perquè estaran preparats per a desenvolupar la tasca professional en el món actual, que ho estiguen també per a treballar en la década dels 80 o 90 no té cap valor.   

Si parlem d'educació de qualitat, sempre la trobareu en la pública. No perquè els pares paguen quantitats amb molts zeros els estudiants de les privades eixiran millor preparats. Sempre podem millorar i capacitat d'autocrítica no ens falta. Tenim les ganes i els recursos materials i personals per a fer-ho.

Solucions? Propostes? N'hi ha. Propose les meues:

1. No som tots iguals, malauradament. Hi ha docents amb vocació i interés eclipsats per la mediocritat. La formació del professorat com a requisit per a ser un bon docent i saber adaptar-se als alumnes hauria de ser una obligació, perquè els alumnes sí que són tots iguals. Oblidar o negar açò és no entendre què és l'educació pública. 
   
2. Confiem en qui dissenya els currículum i les lleis d'educació i reconeguem-los com a autoritat a l'hora dissenyar plans d'estudis, models d'ensenyament i currículums. No podem esperar que per a fer una nova llei d'educació se'ns pregunte a tots els docents, ni a tu que eres tan bo, ni tampoc que tots els canvis ens agraden a tots. El món canvia massa ràpidament per a seguir impartint continguts obsolets amb docents obsolets. 
3. Reforcem les competències clau. 
   
4. Fem un bon ús de la tecnologia i ensenyem a utilitzar-la. Al Renaixement no tenien aparells tecnològics, no, i van fer grans coses, però és que estem en el 2023.
   
5. Fomentem la diversitat, l'autoestima i el respecte a totes les cultures. Acollim a tothom encara que vinguen del país creador del Tiktok.
6. Garantim la igualtat d'oportunitats a tots els xiquets. No oferir un ensenyament concret a un xiquet perquè no és bo fent això afavoreix les desigualtats i provoca injustícies. Que a un no li agraden ara les matemàtiques i sí molt la guitarra no implica que tota la vida serà així. No tanquem portes, obrim-ne, sempre.
   
7. Els estudis no tenen edat i cada vegada anem cap a uns perfils professionals més diversificats. No hi ha males decisions. Cada persona és diferent i n'hi ha que des de ben prompte sap què vol estudiar i d'altres no ho tenen clar ni quan estan acabant la carrera. La que us escriu no volia ser docent fins que no va fer les pràctiques del CAP.
   

En fi, benvolgut docent, açò és el que hi ha. Si tu canvies, el món canvia. Ara bé, si no vols canviar, el món seguirà rodant i els xiquets i adolescents seguiran canviant més, perquè el passat mai torna i si no has entés que l'adaptació i la formació contínua és una de les teues tasques com a docent, et seguiràs enganyant, creient-te que ho estàs fent molt bé.